El 2017 feia vint-i-cinc anys de l'inici dels Jocs Olímpics a Barcelona i el Programa d'Arquinset d'aquella edició va voler commemorar el seu llegat.
L'herència material i simbòlica d'aquell esdeveniment resulta inqüestionable més d'un quart de segle després. Es va plantejar des de la voluntat de superar l'habitual dicotomia entre la mitificació i la demonització de la transformació olímpica de Barcelona, ​​objectivant al màxim la tasca d'anàlisi i convidant al debat tantes veus i tan diverses com fos possible.
Un quart de segle després, semblava un bon moment per debatre amb força, independència i perspectiva sobre els efectes d'un esdeveniment de gran impacte ciutadà i cultural com la celebració d'uns Jocs Olímpics a finals del segle XX. Bones pràctiques, experiències fallides, conseqüències i, en definitiva, lliçons apreses formaren part d’un conjunt d’esdeveniments reflexius que tenien per objectiu posar en valor llums i ombres, encerts i errors.
Des de la perspectiva que atorga el pas del temps, Arquinset va proposar una reflexió interdisciplinària sobre el llegat dels JJ. OO. de 1992 a tots els camps del disseny: des de l'arquitectura al model de ciutat i l'espai públic, passant per l'art al carrer, el disseny industrial o el disseny gràfic. Es tractava, en definitiva, de crear un espai obert per al diàleg amb l'objectiu d'establir una sèrie de conclusions que, en darrer terme, poguessin ser útils per identificar, comprendre i afrontar els reptes de la ciutat d’aquell moment.
És obvi que Barcelona no és la mateixa d'aleshores i buscar l'origen dels seus encerts i de les seves problemàtiques en aquella transformació pre-olímpica seria un error greu.
Si bé, sens dubte els Jocs van suposar una modificació impactant del model urbà de Barcelona, ​​hom també podria considerar que es van limitar a funcionar com a catalitzador i accelerador d'una tipologia urbana prèviament dissenyada i convinguda. I de la mateixa manera, pogueren contribuir a generar un model modern de ciutat o, contràriament, donaren lloc a una ciutat icònica, gentrificada, insostenible i víctima del seu propi èxit.
Fos com fos, l'experiència integral de ciutat que va suposar aquell gran fet va servir per posar de manifest dos fets fonamentals: d'una banda, la capacitat de transformació de Barcelona a partir d’allò que ja era o havia somiat ser des de molt abans de la seva candidatura olímpica i, de l'altra, la metamorfosi efectiva experimentada per la ciutat sobre la qual avui es pot fer balanç. I en aquest sentit, les Olimpíades del 92 són una interessant finestra a la història de Barcelona des de la qual revisar el seu passat, el seu present i el seu futur. És el llegat de BCN’92.

Dra. Sara Coscarelli
Investigadora en història i crítica del disseny