La implantació massiva d'enclavaments d'oci, complexos turístics i residencials de tota mena havia transformat vastes regions de la costa i fins i tot havia arribat a les províncies interiors durant tot el temps que va durar el boom de la construcció de la primera dècada dels 2000. No obstant, l'ocàs prematur de molts d'aquests assentaments a causa de l'esclat de la bombolla es presentava amb imatges inquietants que reflectien la incongruència entre la vida curta de l'especulació immobiliària –avortada per causes tècniques– i les seqüeles físiques que perdurarien en el temps. El fenomen del totxo espanyol i el seu desenllaç funest havia engendrat la proliferació d'un nou tipus de paisatge a mig construir que es podria anomenar paisatge de lucre.
Dins dels múltiples fenòmens derivats de la crisi econòmica i financera, la rellevància dels desenvolupaments urbanístics abandonats i el seu impacte al territori encara no havia estat abordat.
Existeixen moltes classes de ruïnes i els seus significats són múltiples. Es tracta de construccions especulatives que mai no es van acabar i, per tant, mai van complir la seva funció d'aixoplugar ningú. Significa que la seva manca d'història –mai no van allotjar habitants i res no va transcórrer entre els seus murs– les converteix en residus obsolets sense possibilitats de transformació? O acabaran representant alguna cosa que pot tenir sentit o valor?
La indignació, la preocupació, la fascinació i altres reaccions que poden sorgir davant de la dimensió real de la persecució implacable del benefici privat sense consideració pels béns comuns, del menyspreu envers els valors ambientals, patrimonials, estètics i econòmics del paisatge, de la falta de voluntat dels poders públics per tallar els usos espuris del territori, serien estèrils si no anessin acompanyats d'un propòsit: organitzar-se per intervenir. Les realitats físiques creades pel boom immobiliari van arribar per quedar-s'hi. Constitueixen una herència amb què aquesta generació i les futures hauran, inevitablement, de bregar durant llargues dècades. Tota pretensió de negar aquesta realitat, de desconèixer-la o d'erradicar-la és una quimera. Caldrà, doncs, dotar la societat dels instruments disciplinaris i administratius adequats per intervenir sobre aquestes realitats i reconduir-les, en la mesura que sigui possible, cap a formes més sostenibles, eficients i equitatives d'usar el territori. Aquesta voluntat de gestió ha d'anar acompanyada de la promoció de transformacions polítiques, socials i econòmiques que evitin la depredació del territori.
Una estratègia genèrica pretenia presentar-se com a solució. Sense anomenar-los com el que eren, habitatges que no aixoplugaven ningú o territori consumit sense perquè, es podia continuar habitant aquest limbe abstracte anomenat mercat, que responia a unes normes especulatives que no tenien res a veure amb un dret fonamental recollit en la constitució.
Aquests cadàvers, haurien d’haver estat gestionats amb la màxima transparència i garantir que el benefici de la seva enèsima venda inclogués una plusvàlua per a la comunitat on es trobava. Les negociacions d’alguns ajuntaments i la SAREB sobre la possibilitat de cedir pisos buits per una temporada limitada foren primers intents, encara que tímids, de combinar l’interès comercial amb una necessitat social.
Un cadàver sense nom és només un actiu més amb què lucrar-se, és neutre, sense càrregues emocionals, personals, locals o culturals. Amb nom i cognom, cara i ulls serà una mica més difícil justificar que la millor solució és revendre la ruïna per al benefici d’una propietat aliena fiscalment i geogràficament al lloc on la ruïna habita. Cada cas requerirà una proposta diferent i els agents seran diferents. Però la informació facilita la possibilitat de construir una proposta contrastada i és una eina clau per exigir transparència i exemplaritat en la gestió del nostre bé comú.
Les tres edicions de l’Arquinset titulades “Paisatges contemporanis, llast o oportunitat” I, II i III, van iniciar la controvertida i interessant voluntat de presa de consciència, tot fomentant el pensament crític, sobre una realitat imperant durant aquell període, i que tenia per objectiu fonamental generar el trànsit des d'una topografia del lucre envers una geografia voluntària que beneficiés el conjunt de la societat. Després de les tres edicions ja es podia donar resposta a la pregunta inicial plantejada el 2013: “Què fem amb tot això?”. Doncs bé, no es va saber anticipar l'eficàcia amb què el mateix sistema que havia creat els cadàvers seria capaç d'adaptar-se a la nova situació i continuar lucrant amb els seves pròpies despulles. Així, es podia constatar que la ruïna era un negoci.

Julia Schulz-Dornburg, arquitecta i comissària d’Arquinset 2013-2015